Mi historia

La majoria ja em coneixeu, sóc la Dolors, Loli ...

Com bé sabeu, Botonets neix per casualitat, per aquesta mania meva de no estar-me quieta mai i d'inventar i reinventar, construir i reconstruir ...

Realment, A MI SEMPRE M'HA AGRADAT CREAR, construir, ja sigui un dibuix, un treball manual, o pintar una paret. La qüestió és gaudir del moment i ser conscient que TOTS podem crear alguna cosa del no-res. El fet de transformar un moble, guarnir un coixí, moure els mobles de casa -ho faig sovint- o construir una polsera ... sempre m'ha cridat l'atenció, i la veritat és que ja de nena tenia prou inventiva

A això li podem sumar els meus estudis de dibuix tècnic, amb els que podia fondre la meva passió pel dibuix com a tal -i el material que es necessita per a tal finalitat...- i el disseny de cases i espais en general. Després de molts anys, la vida em va portar a canviar de professió. A la de delineant vaig afegir la de mestra: construir, acompanyar, ensenyar i sobretot aprendre dels nens: els reis de la creació.

I un bon dia, treballant ja de mestra, allà pel desembre del 2013... vaig visitar un mercat 'Handmade' al meu estimat l'Hospitalet. D'aquests que ara estan tan de moda, i que en l'actualitat tenen aquest nom tan 'xic' (abans el sinònim de 'handmade' era: 'ja m'ho faig jo'.

Perquè fa temps es cosia molt a casa ... I així vaig aprendre jo, amb la meva mare, veient-la cosir per gust, i per necessitat -el meu germà, el meu tete, sempre trencava els pantalons pels genolls-.

La veritat és que, encara que de família humil, la meva mare sempre ens va portar com els raigs de l'or. I el que no es podia comprar -que era més d’una cosa-, s'inventava, es construïa, o es cosia.

A la meva mare la costura li venia de la meva abuela Carmen, la Carmela, com l'anomenaven a Granada. Ella cosia amb les agulles més petites que he vist mai, i tenia unes mans ... màgiques. La meva mare, al ser la petita de cinc, va heretar la seva destresa per la costura, però sobretot el bon gust en escollir les robes més senzilles, però les que més boniques per tal de fer-me un bon vestit.

I jo de petita, passava moltes tardes a casa, vestint amb retalls a la meva Nancy –jo era anti Barbie-, que quedava sovint amb en Lucas, que la veritat, era un molt bon partit.

Més endavant, com era (sóc) molt tossuda -i la meva mare també- vaig fer classes de costura a l'escola, ja que a ella no li feia gaire cas amb les indicacions que em donava quan jo volia aprendre alguna tècnica nova.

I així van passar els anys i més anys, cosint alguns baixos de pantalons, les bosses de l'escola dels meus fills amb punt de creu, algun quadre que altre...

Bé, que m'enrollo... doncs aquella nit, a casa (la del mercadillo 'handmade'), vaig pensar... però si jo sé cosir!, però si jo podria fer clauers com aquest...!

En aquell moment vaig pensar, mira, per la meva amiga i companya de feina Júlia, que sempre em porta amb el seu cotxe ... I el vaig comprar juntament amb un moneder de ‘boquilla’ que em vaig auto-regalar (i que encara faig servir...)

I aquí va començar tot... Aquella nit gairebe no vaig dormir...

I VA SER un clauer, i DESPRÉS un moneder, i una bossa... FINS AVUI!

Des d’aleshores he compaginat la meva feina de mestra amb la costura. De vegades estic mesos sense fer res de res -però RES-, i de sobte, un matí em transformo i coso fins a les tantes...

Però el que sobretot em torna piripi –bogeria de la bona- és el comprar robes, tocar-les, anar als mercats ambulants, buscar botons ben originals, cintes de cotó antigues, originals, de colors lluents i visitar fires... BUA!, és una passada!

 

I també em trobeu aqui, a la meva pàgina web per poder arribar a molta més gent i fer que les meves mans siguin les vostres. Així serem més 'botonaires'.

Gràcies per llegir-me fins aquí –que ja se que sóc una mica pesadeta- i sobretot...

gràcies a Ricard per donar-me suport SEMPRE, als meus fills Maria Pau i Martí per entendre'm, als meus estim@ts amics per venir al meus Mercadillos, als super botonaires per seguir-me incondicionalment i confiar en mi i les meves mans, i sobretot, als meus pares per fer-me així.